El que m'han ensenyat vint anys
Vaig engegar Bizflats el 2004. Aleshores, «allotjament corporatiu» no era ben bé una categoria a Barcelona: hi havia hotels per als viatges curts, o el pis de l’amic d’un amic per a tot el que durés més. No hi havia res pensat per a l’entremig: la persona que es queda sis setmanes per un projecte, el trasllat que encara no s’ha acabat de convertir en definitiu.
Dues dècades després, hi ha unes quantes coses que continuen sent certes, i unes quantes en què m’equivocava del tot.
En què m’equivocava al principi
Donava per fet que el producte era el pis. Trobar l’edifici adequat, el barri adequat, moblar-lo bé, i la resta ja es faria sola. Van caldre uns quants anys d’opinions dels hostes per entendre que el pis és només una petita part del que la gent paga en realitat. I, a la pràctica, són coses que no es poden fotografiar. Algú que agafa el telèfon quan cau el wifi la nit abans d’una trucada amb un client, un contracte que el departament de finances d’una empresa pugui tramitar sense tres rondes d’anar i venir, una entrega de claus que no es mengi el primer dia d’algú a la ciutat.
Quan això va quedar clar, vam refer bona part de la nostra operativa al voltant d’aquesta idea. Menys pes en el pis com a producte, més pes en l’estada com a servei.
El que no ha canviat
La necessitat de fons és la mateixa que el 2004: algú és en una ciutat per feina, prou temps perquè un hotel deixi de tenir sentit, i necessita que la seva vida aquí funcioni en segon pla, sense soroll, mentre es concentra en allò que l’ha portat fins aquí. L’auge del teletreball no ho ha canviat; només ho ha fet més visible.
El que sí que ha canviat
El viatger ha canviat més que el mercat. Fa vint anys, el nostre hoste típic es traslladava amb una empresa que li portava la logística. Ara, amb la mateixa freqüència, és algú que es reserva l’estada pel seu compte, autònom, que es gestiona la facturació i que decideix per si mateix si li encaixa més l’Eixample o Sant Gervasi. La decisió ha passat dels departaments de recursos humans a cadascú individualment, i les expectatives que hi van lligades són diferents: més directes, menys pacients amb la fricció.
Barcelona també ha canviat, i no sempre per bé, per a qui intenta portar un negoci d’allotjament amb responsabilitat. La pressió turística i el cost de l’habitatge han fet d’això un sector molt més sota la lupa que el que vaig conèixer quan vaig començar, i em sembla just que sigui així. L’allotjament corporatiu de llarga estada té una funció realment diferent de la dels lloguers turístics de curta durada, però hem hagut de millorar molt a l’hora de demostrar aquesta diferència, en comptes de donar per fet que la gent ja l’entén.
El que em diria a mi mateix el 2004
Construeix les relacions operatives abans de necessitar-les. Neteja, manteniment, un propietari a qui puguis trucar directament… La feina de base és invisible fins al dia que deixa de ser-ho, i llavors ja és massa tard per fer-la. Tota la resta - el mercat, els hostes, la competència - continuarà bellugant-se. Això no.
— Jaume Barberena, CEO, Bizflats